Mòmies de monges, Barcelona

Després de la derrota del cop militar a la ciutat de Barcelona, es va procedir a castigar els rebels. El seu principal líder era el general Manuel Goded. Va ser sotmès a un consell de guerra i afusellat. Dos altres generals i unes quantes desenes d’oficials també van ser afusellats. Uns 400 presos (que van arribar a ser prop de 2.000) van ser empresonats en terribles condicions en el vaixell Uruguay, assaltat per milicians que van assassinar alguns dels reus. El mateix va succeir a d’altres ports com ara el de Tarragona, on hi havia el Río Segre. Els assalts i assassinats a aquests vaixells, com també la major part de les atrocitats comeses a terra per “patrulles de control”, van ser duts a terme per milicians integrats dins les noves estructures de poder revolucionàries. No es va doncs tractar d’atacs d’incontrolats, sinó que quedaven sota la supervisió del Comitè Central de Milícies Antifeixistes de Catalunya creat el 21 de juliol. A principis d’agost havien estat assassinades unes 500 persones, majoritàriament civils, sobretot religiosos o membres de partits de dretes.

Això va succeir a la Barcelona revolucionària de l’estiu de 1936 perquè, com a molts altres indrets d’Espanya, manaven les milícies, en aquest cas anarco-sindicalistes, i elles s’encarregaven de l’ordre públic que entenien sobretot com a repressió de l’enemic, mentre que van permetre crims i assalts o hi van participar, en particular contra centres religiosos. Alguna de les escenes més colpidores d’aquest període va ser l’exposició al carrer de mòmies de religioses. Com ja havia succeït durant la Setmana Tràgica de 1909, els qui assaltaven convents buscaven als seus cementiris i criptes proves de la degeneració sexual dels religiosos i esperaven trobar cadàvers de monges embarassades o fetus, o, si més no, proves com ara trobar els cadàvers lligats de mans per les tortures i violacions que havien patit.

Però les milícies barceloneses també van dur a terme altres accions que pretenien transformar la societat com la socialització de l’economia i, lligada amb ella, la lluita als fronts. Per als milicians, la lluita armada era un altre aspecte de la revolució.

Segons els càlculs que s’han fet, tres quartes parts de l’economia urbana de Barcelona van ser socialitzades. Fàbriques, comerços i establiments van passar a ser gestionats pels treballadors. El mateix va passar al camp, on es van crear comunes que van expropiar el 70% de les terres. Aquesta revolució social es va estendre a mesura que les columnes de milicians que sortien de Barcelona i d’altres indrets de Catalunya avançaven cap a l’interior de l’Aragó. La més coneguda era dirigida pel líder anarquista Buenaventura Durruti, que va sortir de Barcelona amb 2.500 homes el 24 de juliol. La seva intenció era recuperar la regió i la seva capital Saragossa per a la revolució. Malgrat el seu entusiasme, no ho va aconseguir: es va quedar a només 22 quilòmetres del seu objectiu. Tanmateix, les columnes van continuar arribant al front aragonès. A principis de setembre sumaven uns 20.000 efectius. Eren molts però no eren ben entrenats, disciplinats i armats per guanyar la batalla per l’Aragó; no obstant, tenien els mitjans suficients per realitzar-hi el seu somni revolucionari, imposant-lo per convenciment o per la força als seus habitants.