Estàtua de la Passionària

Aquesta estàtua de Dolores Ibárruri, coneguda com “La Passionària”, va ser inaugurada en les ribes del riu Clyde de Glasgow, el 23 de febrer del 1980. L’Associació de les Brigades Internacionals de la ciutat, amb fons dels sindicats i del moviment laborista, van encarregar a l’escultor Arthur Dooley el disseny d’un memorial dels voluntaris britànics que van lluitar amb les Brigades a la Guerra Civil espanyola. Figuren dues plaques sota l’escultura de l’heroïna del Partit Comunista d’Espanya, que apareix amb els braços i els ulls aixecats cap el cel. La primera diu “Millor morir de peu que viure de genolls. Dolores Ibárruri (La Passionària).” La segona dona fe del tribut de la ciutat de Glasgow i del moviment laborista britànic “al coratge d’aquells homes i dones que van anar a Espanya a lluitar contra el feixisme, 1936-39.” Subratlla que 2.100 voluntaris hi van anar des de Gran Bretanya i que 534 hi van morir, 65 dels quals eren de Glasgow. No obstant, l’erecció de l’estàtua a finals dels anys setanta va comptar amb l’oposició de polítics locals, en particular dels regidors del Partit Conservador, el que reflecteix les fractures polítiques del Regne Unit en aquells anys. La influència dels temps també és evident en la producció de l’obra de teatre Pasionaria al Playhouse Theater, Newcastle Upon Tyne, el 1985. Aquest treball entronca els primers anys d’Ibárruri quan vivia a una comunitat minera del País Basc amb la vaga dels miners britànics de 1984-85.

La Passionària va ser una dirigent comunista coneguda per la seva oratòria apassionada i, més específicament, per la seva crida desafiant al combat “No passaran”, proclamada per ràdio durant la defensa de Madrid a finals de 1936. Després de la proclamació de la República el 1931, s’havia traslladat a viure a Madrid on va esdevenir editora del periòdic del Partit Comunista d’Espanya, Mundo Obrero. El 1933 va fundar l’Associació de Dones Antifeixistes. La Passionària va ser enaltida per la Unió Soviètica on es va exiliar després de la derrota republicana, com el nou model de dona revolucionària. Tanmateix, en la construcció de la seva imatge pública, aquesta es va nodrir tant d’idees revolucionàries com de la tradició del sacrifici matern, tot i que va abandonar el seu antic catolicisme fervent. El seu eslògan, que apareix a l’estàtua de Glasgow, és que és millor morir dempeus que viure de genolls i resumeix aquest compromís amb la lluita revolucionària i és un exemple de la forma com Ibárruri va expressar un llenguatge de resistència que va tenir un gran ressò internacional. Va ser articulat per primera vegada en un emocionant discurs a París el setembre i es va guanyar l’atenció del públic d’arreu. Després de la guerra, es va presentar com la mare de la comunitat de l’exili republicà espanyol a la Unió Soviètica, notablement a la seva autobiografia, Memorias de Pasionaria, 1939-1977, que tracta de la seva vida a l’exili i dels primers anys de la transició a la democràcia a Espanya. Tanmateix, va ser exaltada a molts indrets del món com un símbol de la militància de la classe obrera, i l’epítet “passionària,” ha estat emprat de vegades per designar altres figures del seu estil, com la militant anti-apartheid sud-africana Winnie Mandela i la líder comunista romanesa Ana Pauker. Ibárruri va morir el 12 de novembre de 1989.