Exhumacions, Cementiri de San Fernando, Sevilla

Milers de cranis i ossos, empaquetats amb cura en caixes de plàstic, omplien la petita habitació gairebé fins el sostre.

Aquesta autèntica cambra dels horrors és el resultat de tres anys de treballs meticulosos en què es van extraure 7.000 cranis, fèmurs i altres ossos; les restes de 1.786 persones extretes d’una de les fosses comunes més grans d’Espanya, coneguda com Pico Reja.

Damunt una taula hi havia dues calaveres, foradades per dos perfectes orificis de bala.

Darrera d’aquests terribles artefactes hi ha les històries dels condemnats a mort per ser al bàndol equivocat de la Guerra Civil espanyola.

Uns donaven suport al Govern republicà que va ser enderrocat per la rebel·lió que, en el cas de Sevilla, va dirigir el sinistre general Gonzalo Queipo de Llano. D’altres eren nens que van morir de fam perquè les seves famílies eren d’esquerres.

Les caixes enclouen cervells humans, preservats durant més de vuitanta anys des que van ser silenciats per un tret, i ossos dels nens que van perir de malnutrició.

Però ni tan solament aquesta és la fossa comuna més gran que ens han deixat els horrors perpetrats durant la Guerra Civil. Més gran encara és el tresor del dolor que es troba a Màlaga on es van descobrir les restes de 2.800 persones.

D’altres fosses repartides per tota Espanya contenen els cadàvers dels assassinats pels anomenats nacionalistes. Ambdós bàndols van cometre atrocitats. Els historiadors creuen que unes 114.000 persones van ser llençades a aquestes tombes improvisades a tot el país. Les fosses comunes dels vencedors de la guerra, els malament anomenats Nacionals, van ser exhumades després del conflicte, mentre que les restes de les víctimes republicanes en la seva majoria encara jeuen en fosses comunes i rases.

Pico Reja és una fossa de dos metres de fondària en la cantonada d’un cementiri situada prop de làpides extravagants dedicades a toreros, balladors flamencs i, en un cas, “Al Hijo del Rey Gitano”.

El contrast amb els que jeuen sota aquestes làpides i els ossos amuntegats a Pico Reja és enorme. Aquelles parlen de la dignitat i el respecte pels morts; l’altra ens diu que les restes d’aquestes persones van ser llençades sense pensar-s’ho molt, com si es tractés d’animals.

Ana Sánchez espera trobar les restes de dos oncles que es poden trobar a la fossa. Antonio i Ramón Sánchez Moreno tenien 26 i 20 anys respectivament quan els van matar després d’una farsa de judici al principi de la rebel·lió feixista de 1936. L’Antonio mai no va poder conèixer el seu nadó.

Com desenes d’altres persones, Sánchez ha donat una mostra del seu ADN amb l’esperança que coincideixi amb les restes d’alguns dels seus tiets com a part d’un projecte organitzat per l’Ajuntament de Sevilla, la Universitat de Granada i la Societat de Ciències Aranzadi. “El que volem és justícia. Volem que un dia els meus tiets tinguin una tomba digna”, diu.

Els seus tiets poden trobar-se a Pico Reja o a una altra fossa comuna que encara no hagi estat excavada. El monument, que és al costat, hauria de ser inaugurat a finals de 2023. Tanmateix, a l’Espanya actual la política encara és assetjada pels fantasmes del passat. El Partit Popular de Sevilla ha dit que, si guanya les properes eleccions el maig, pot deixar de finançar noves excavacions. De la mateixa manera, si guanya les eleccions generals de desembre de 2023, ha promès abrogar la Llei de Memòria Democràtica creada pel Govern encapçalat pels socialistes. Aquesta llei contempla la provisió de fons públics per a la creació d’un banc nacional d’ADN que ajudi a identificar les víctimes de Franco.