Ofensives de Segòvia i Osca

La República amb prou feines podia socórrer directament les seves forces al Front Nord. Quan Mola va llançar la seva ofensiva sobre Biscaia el 31 de març de 1937, el Govern de Francisco Largo Caballero només podia esperar que les seves forces aïllades en aquella zona resistissin prou per permetre a l’Exèrcit Popular llançar ofensives en d’altres indrets que canviessin el panorama estratègic de la guerra. El Front Nord va resistir gairebé set mesos més, però les cuitoses operacions que haguessin pogut canviar el seu destí van fracassar. Dues de les més importants van ser les ofensives de Segòvia i Osca de maig-juny de 1937.

L’ofensiva de Segòvia tenia l’objectiu de trencar les línies franquistes al nord de Madrid, que es mantenien estàtiques des de l’estiu de 1936. L’atac republicà va començar el 30 de maig i va durar fins el 4 de juny. Tenia com a eix la presa de la Granja de San Ildefonso, des d’on s’esperava avançar fins a Segòvia i obrir una gran bretxa que fos una amenaça per a Valladolid. L’atac va mancar del factor sorpresa; la coordinació de les unitats va ser pobra i l’aviació republicana va tenir una participació reduïda, en part perquè aleshores estava perdent definitivament el seu domini de l’aire. En canvi, les tropes franquistes, comandades pel general José Enrique Varela, es van defensar amb tenacitat fins a l’arribada dels reforços.

Aquest mateix patró, tot i que amb més desorganització, es va reproduir en l’ofensiva d’Osca que va tenir lloc del 12 al 19 de juny. A aquella zona predominaven les milícies anarquistes i del POUM recentment militaritzades. Existia una forta desconfiança entre els antics milicians i els comandaments militars, sovint comunistes, a causa dels recents incidents de Barcelona. Tot i que l’aviació republicana va tenir una bona actuació, la guarnició d’Osca, molt inferior als atacants, va aconseguir defensar-se amb molta eficàcia.

Ambdues batalles van demostrar que l’Exèrcit Popular, malgrat l’impuls que intentaven donar-li el nou ministre de Defensa, Indalecio Prieto i el cap del Consell, Juan Negrín, distava molt de ser una força eficaç en l’atac. A més a més, les Brigades Internacionals, després de ser emprades com a forces de xoc durant més de mig any, començaven a mostrar símptomes de cansament i desgast, la qual cosa minvava molt la seva efectivitat. Per fi, aleshores la República estava perdent un altre cop la primacia material bèl·lica davant l’augment dels enviaments de les potències feixistes a Franco.

El fracàs d’ambdues ofensives va reforçar la moral franquista i va enfonsar la republicana que va veure impotent com s’anava perdent el Front Nord. Bilbao va caure el mateix dia que va acabar l’ofensiva d’Osca. A més, Franco va reafirmar el seu prestigi militar i va consolidar el seu poder polític gràcies a un fet fortuït: la mort en accident d’aviació del general Mola quan aquest anava a visitar el front de Segòvia el 3 de juny de 1937. La guerra duraria encara vint i un mesos, però la República, després de les victòries del Jarama i Guadalajara, estava perdent la guerra de nou de forma clara.