Ajut als refugiats interns

Per tal de recollir diners per mantenir l’immens nombre de refugiats a la zona republicana, l’Oficina Central d’Evacuació i Assistència a Refugiats (OCEAR) del Ministeri de Sanitat va crear un impost especial sobre les compres. El consumidor va rebre una fitxa com aquesta.

La conquesta pels rebels del territori republicà i les notícies de la repressió van fer que moltes persones fugissin per salvar-se. Després de l’inici de l’atac franquista, l’evacuació de Madrid va afectar unes 700.000 persones -moltes de les quals ja havien fugit a la capital des d’altres indrets -entre novembre del 1936 i febrer del 1937. Sumant fins 3 milions, aquesta població desplaçada va exercir encara més pressió sobre unes autoritats republicanes que ja s’esforçaven per nodrir els seus ciutadans.

Nombrosos organismes es van ocupar dels refugiats: partits polítics, sindicats, organitzacions de la societat civil i agències oficials de tots els nivells de l’Estat, tot i que amb el temps les agències governamentals van predominar.

L'octubre del 1936 es va crear el Comitè Nacional de Refugiats dins la Presidència del Govern, tanmateix el gener del 1937 es va dissoldre quan la responsabilitat pels refugiats va passar al Ministeri de Sanitat regit per la cenetista Federica Montseny. El mes següent es va crear l’OCEAR i aquesta oficina va funcionar fins el gener del 1938 quan va ser substituïda per la Direcció General d’Evacuació i Refugiats del Ministeri de Treball i Assistència Social. A partir de novembre del 1936, la Generalitat va tenir la seva pròpia agència.

Els Comitès Provincials de Refugiats assignaven un nombre d’aquests a cada municipi en funció de la població, els impostos pagats i els informes dels ajuntaments. A Castelló, que va rebre 21.000 refugiats, el Comitè va decidir que hi hauria un refugiat per cada cent habitants. Els Comitès Locals estaven encarregats de trobar-los habitatge, o de donar-los allotjament amb famílies o en edificis com ara casernes, convents, hotels de luxe, o finques abandonades pels seus propietaris, quan n’hi havia. Alguns refugiats també van trobar un habitatge pel seu compte.

La convivència entre la gent local i els refugiats no sempre va ser fàcil. Hi va haver tensions, per exemple, quan els miners asturians van anar a parar a pobles de parla catalana, o madrilenys acostumats a la vida de la gran ciutat es van trobar a pobles rurals a Castelló. Van existir casos de grups de refugiats que es van queixar col·lectivament del seu tractament a les autoritats locals i d’altres d’ajuntaments que van expulsar els refugiats que creaven problemes. En altres casos, dones, desesperades, es prostituïen.

Per altra banda, la solidaritat de la gent va ser molt important. Per exemple, a Viver i Serrateix (Barcelona), un poble amb 669 habitants el 1930, 27 persones van donar llits, mantes, matalassos i altres objectes per ajudar els refugiats que hi van arribar.