Bomba de pa

El 3 d’octubre de 1938, l’aviació franquista va tornar a sobrevolar Madrid. Era una ocurrència freqüent durant gairebé 18 mesos, quan els rebels van començar a bombardejar la capital des de l’aire. Ara, però, en lloc de les bombes habituals, els avions van deixar anar 110 borses com aquesta, amb els colors “nacionals” i el text es jactava que “A l’Espanya Nacional, ‘Una, Gran i Lliure’, no hi ha cap llar sense foc ni cap família sense pa”. La maniobra es va repetir dues setmanes més tard i, tot seguit, a d’altres ciutats republicanes. Les borses també eren borses, però eren bombes propagandístiques plenes de pa.

Aquest acte de propaganda franquista va posar el dit en un problema clau a què s’enfrontaven les autoritats republicanes i no només a Madrid que va començar amb la guerra mateixa: la ingent dificultat per abastar les grans ciutats. Mentre que moltes de les ciutats més importants van quedar en mans de la República, els rebels es van fer amb el control de la major part de les terres agrícoles. I mentre s’allargava el conflicte, el problema del proveïment s’agreujava, augmentat per l’arribada de refugiats de territoris conquistats pels franquistes. Tampoc va ajudar el fet que moltes de les col·lectivitats agràries fossin renuents a vendre els seus productes a preus controlats per bitllets republicans de què desconfiaven.

A través de cartells, pamflets, revistes, i d’altres formes de propaganda, les autoritats republicanes van provar d’estendre el missatge segons el qual, canviant la seva manera de menjar i reduint el consum, els ciutadans ajudaven a l’esforç bèl·lic. També es va imposar el racionament i es va controlar l’horari comercial. La gent o, més aviat, les dones, va haver de passar cada vegada més temps fent cua, que de vegades no van abandonar fins i tot durant els bombardejos. Segons l’Institut Nacional d’Higiene, el consum mitjà dels civils va caure de 1.514 calories l’agost de 1937 –ja per sota del nivell d’un adult per mantenir el seu pes- a 852 calories el febrer de 1939. No és sorprenent que es veiessin menys gats pels carrers de la capital.

Aquesta crisi alimentària també va contribuir a minar la fe en la capacitat de les autoritats republicanes i va donar lloc a pràctiques com ara l’acaparament, el troc d’objectes per aliments i el mercat negre. Tanmateix, quan les madrilenyes intentaven abastir-se als pobles dels voltants de la capital, les autoritats no els permetien tornar amb més de 15 quilos. La resposta va ser, com no podia ser una altra tot un seguit de trucs per esquivar els controls. El tren d’Arganda va rebre el nom del “tren de la fam.” La política del president del Consell Juan Negrín de resistir a ultrança, va provocar, entre altres coses, que es bategessin les llenties, l’aliment més important encara disponible, com a “píndoles de la Resistència” o, amb encara més sorna, “píndoles del Doctor Negrín.”

No hi ha dubte que la incapacitat de nodrir la població va tenir un paper important en minar la moral republicana i va contribuir al resultat final de la guerra.