L'Auxili Social franquista

Els franquistes van intentar mobilitzar les dones perquè contribuïssin a l’esforç bèl·lic, però de tal manera que no van soscavar el que veien com el paper correcte de la dona. L’Auxili Social va ser el seu vehicle més important. Aquestes pàgines corresponen a l’Historial de los Trabajos de Auxilio Social d’una jove sevillana entre el 1938 i el 1939.

Segons un decret del 7 d’octubre de 1937, totes les dones solteres a la zona franquista que tenien entre 17 i 35 anys havien de dedicar sis mesos a treballs no remunerats a un o més de varis Serveis socials. Aquest historial ens diu que la jove va treballar a un menjador, una farmàcia i un hospital. L’objectiu era “aplicar les aptituds femenines per alleujar els dolors produïts en la present lluita i de les angoixes socials de la postguerra alhora que aprofitar la capacitat de la dona per afirmar el nou clima de germanor” proclamat pel programa de la Falange. Complir amb el Servei Social era “un deure nacional”, i, mentre no es penalitzava la falta dels seu compliment, només les dones que l’havien fet podien sol·licitar llocs a l’administració. El 1939, l’Auxili Social gestionava 2.487 menjadors, 1.561 cuines i uns 300 centres socials que tenien cura de mares i nens.

Aquest servei es va inspirar de models ja existents. Els carlistes havien creat la seva pròpia organització de dones, les Margaritas, el 1919, amb la fi de difondre un model femení propi, diferent del model lliberal o republicà. Durant la Guerra Civil, les Margaritas van cosir uniformes i van recollir aliments per als Requetès, i també van treballar com a infermeres als hospitals militars. A Lugo, poc després d’esclatar la guerra, es va fundar l’organització Mujeres al Servicio de España (MSE), la principal activitat de la qual va ser crear tallers on les dones van cosir roba per als soldats. El 1939, hi havia gairebé 25.000 afiliades a 125 pobles de Galícia.

El veritable precursor de l’Auxili Social va ser l’Auxili d’Hivern creat a Valladolid l’octubre del 1936 per Mercedes Sanz Bachiller. Era la vídua d’Onésimo Redondo, un dels fundadors del feixisme a Espanya que va morir els primers dies del conflicte. L’organització de Sanz Bachiller es va inspirar directament del Winterhilfswerk dels nazis. El seu principal objectiu va ser auxiliar les dones i nens de la ciutat que estaven patint a causa de la violència militar i política. Quan, l’abril del 1937, Franco va fusionar la Falange i els carlistes en el partit únic del nou règim, l’Auxili d’Hivern va passar a ser part de la seva Delegació d’Auxili Social, i Sanz Bachiller va ser nomenada Delegada Nacional. Va ser una de les poques dones que va arribar a tenir un càrrec rellevant en la dictadura franquista, tot i que només va romandre en el càrrec fins el 1940.

El Servei Social va existir durant tota la vida de la dictadura franquista i no va ser abolit fins l’agost de 1978.