Una oficial de l’Exèrcit Popular

El cop militar del 18 de juliol va trasbalsar les estructures estatals i va provocar una situació revolucionària que va oferir a les dones la possibilitat de dedicar-se a activitats que anaven més enllà de les que cabien en les normes de gènere vigents. La més sorprenent va ser la presència de dones combatents, primer en les milícies de partits i sindicats i més tard en el nou Exèrcit Popular creat a partir d’octubre de 1936. Aquesta fotografia d’Encarnación Hernández Luna, feta el juliol de 1938, il·lustra aquest fenomen.

Encara es desconeix el nombre de dones combatents, però les meticuloses recerques del Museo Virtual de la Mujer Combatiente (https://www.mujeresenguerra.com/) calculen un mínim de 3.226, però va poder arribar a 7.000. Els nombres més importants procedien de Madrid (1.151) i Catalunya (1.147). N’hi havia en tot el territori del país, incloent-hi 188 al País Basc.

Aquestes recerques demostren que les dones combatents constituïen un grup molt més divers que el que s’havia pensat fins ara. El col·lectiu més important, un terç, era afiliat a la CNT, però Socialistes, Comunistes i membres de la UGT representaven més del 40 per cent. També hi va haver milicianes d’altres grups polítics, com ara dels partits nacionalistes bascos i catalans i de l’Esquerra Republicana de Manuel Azaña. La més jove tenia 14 anys, la més gran 67, però l’edat de més de la meitat era entre 20 i 30 anys, edat militar per excel·lència. No totes eren de classe obrera, sinó que tenien un perfil social variat. Unes tenien estudis universitaris i altres eren analfabetes, exercien professions i eren dones de la llar. N’hi havia de solteres, de casades i de divorciades. Van estar presents a tots els fronts. Entre 50 i 75 van morir en combat i més de 30 van desaparèixer.

Ni tan sols el decret de militarització de les milícies populars del 29 de setembre de 1936, amb què es va començar a construir el nou Exèrcit Popular i es va limitar l’allistament als homes d’entre 20 i 35 anys, va aconseguir eliminar totes les dones combatents. Unes 360 van entrar a l’exèrcit i algunes van arribar a ser suboficials i fins i tot oficials.

Encarnación Hernández Luna en va ser una. Nascuda a Beneixama (Alacant), possiblement el 1912, vivia a Madrid quan va esclatar la guerra. Afiliada al Partit Comunista, va entrar en la secció de metralladores del Cinquè Regiment de les Milícies Populars de Madrid. Va ingressar en l’Exèrcit Popular i va ascendir a capità. Va servir fins l’1 de març de 1939 quan va fugir a França. De França, Hernández Luna va marxar a la Unió Soviètica on va treballar per al Komintern. Més tard, va emigrar a Canadà, on va morir el 2004.