Refugiats republicans a un camp de França

Quan la resistència republicana a Catalunya es va esfondrar el gener de 1939, centenars de milers de persones de totes edats, civils i soldats -440.000 segons un informe oficial francès- van creuar la frontera en el que va rebre el nom de la Retirada.

 
Davant aquesta massa de refugiats republicans, el Govern francès encapçalat per Édouard Daladier va decidir recloure’ls en un seguit de camps de concentració. Els primers van ser els primitius “camps de sorra” improvisats a correcuita a les platges d’Argelès-sur-Mer, que va rebre fins a 180.000 persones, Saint-Cyprien i Le Barcarès. Més tard, es van crear sis nous camps. En alguns casos es van aprofitar edificis existents, com ara el centre d’ensinistrament de tropes de Rivesaltes, que va albergar 15.000 espanyols i el camp de Vernet, construït durant la Primera Guerra Mundial per allotjar tropes colonials. En d’altres casos, es van construir nous camps. 

Gurs va ser un d’aquests nous camps. En el moment en què va esclatar la Segona Guerra Mundial, tenia una població de 14.977 interns: 9.488 espanyols i 4.530 membres de les Brigades Internacionals. Aquest anunci, fet a mà per Fernando Rius, militant del PSUC, el setembre de 1940, promociona jocosament el camp -situat al sud-oest de França a uns cent quilòmetres de la frontera amb Espanya- com un hotel de luxe de 20.000 habitacions, cadascuna amb “telèfon, bany i aigua corrent” i “preus especials per a estades llargues”. 

Preocupades pel cost de mantenir tants refugiats, les autoritats franceses van encoratjar els refugiats a tornar a Espanya. A finals de 1939, uns 250.000 lo havien fet, de vegades per acabar en un camp de concentració franquista. 

Els espanyols que s’hi van quedar van haver d’escollir entre quatre opcions. Van poder tenir feina en un negoci a una granja local per suplir els francesos mobilitzats; allistar-se a la Legió Estrangera; a les Companyes de Treballadors Estrangers (CTE), unitats militaritzades de treball de l’Exèrcit francès; o als Batallons de Marxa de Voluntaris Estrangers, unitats militars sota el comandament d’oficials francesos. Uns 5.000 van escollir els Batallons i 50.000 van acabar a les CTE, no sempre per voluntat pròpia. El nombre d’espanyols a Gurb va disminuir ràpidament, sobretot després de novembre de 1939. Quan els alemanys van envair França el maig de 1940, només en quedaven 92.

Gurs va continuar obert fins a finals de 1945. Entre octubre de 1940 i agost de 1944, el camp va pertànyer a Vichy, el règim col·laboracionista del mariscal Philippe Pétain. En aquesta fase hi va haver 18.000 internats, dels quals gairebé 14.000 eren jueus sense nacionalitat francesa, Hannah Arendt entre ells. Entre agost de 1942 i març de 1943, el moment àlgid de la Shoah, Vichy va lliurar 3.907 d’aquest jueus als alemanys, que els van enviar al camp d’extermini d’Auschwitz-Birkenau. El règim francès també va empresonar els seus propis “indesitjables” a Gurs. Des de la seva creació fins a l’alliberament de la regió de Bearn, gairebé 60.000 persones van passar pel camp. Més de 1.000 hi van morir. D’altres camps que van albergar refugiats republicans, com ara Rivesaltes, també van internar altres categories de presoners, incloent-hi jueus que van anar a parar als camps d’extermini nazi.