Brunete destruït

Per tal d’evitar l’ofensiva de Santander i alhora millorar la situació estratègica de l’Exèrcit Popular al voltant de Madrid, la República va llançar el 6 de juliol de 1937 una important ofensiva que passaria a la història com la Batalla de Brunete. Quan va acabar el 25, els objectius no s’havien assolit i, per això, cal considerar el resultat com una derrota estratègica republicana. Va ver la darrera batalla de la guerra a l’entorn de Madrid.

Les posicions franquistes eren relativament aïllades unes de les altres en un front discontinu. El gruix de l’exèrcit rebel era al nord, incloent-hi l’aviació. El pla republicà era senzill i innovador: una gran maniobra envoltant en forma d’arc que caigués des del nord contra les tropes que, de forma estàtica, envoltaven Madrid. Si reeixia, una bona part de l’exèrcit franquista al voltant de la capital quedaria blocat i s’obriria un enorme boquet al front. Per tal de dur a terme aquest pla, els republicans van replegar 130 tancs T-26. L’ofensiva va començar bé per als republicans i durant els dos primers dies van destruir algunes posicions franquistes, prenent fins i tot Brunete i avançant més d’una desena de quilòmetres cap al sud. Aviat, però, van començar els problemes.

Nombroses guarnicions franquistes van aconseguir repel·lir els assalts dels republicans. Els combats van ser molt durs i ambdós bàndols van mostrar molt coratge, però els republicans van cometre l’error d’encaparrar-se a prendre aquests punts forts en lloc d’envoltar-los i seguir amb celeritat per assolir els seus objectius finals. A més, van aprofitar  malament la superioritat dels seus tancs, seguint la doctrina francesa, de forma dispersa, per donar suport a la infanteria. Això va limitar el seu poder trencador i va permetre a l’artilleria antitanc franquista causar-los greus baixes. Els franquistes, per contra, aconsellats pels alemanys, van emprar de forma compacta i més eficaç els seus tancs Panther, molt inferiors. A més, l’avantatge aeri inicial es va perdre amb l’arribada de la Legió Còndor que va dur els avions més moderns que s’haurien de veure a la guerra, els famosos caces Bf 109 i els bombarders He 111. La seva arribada va confirmar el declivi tecnològic i numèric de l’aviació republicana. També van arribar al front vàries divisions que es van retirar del Front Nord, on, efectivament, es va perllongar l’ofensiva sobre Santander un mes, i que van donar paritat numèrica a ambdós bàndols però avantatge als rebels.

Al final, els franquistes van tornar a conquistar gairebé tot el terreny perdut. L’Exèrcit Popular havia demostrat un cert progrés, ara sabia atacar, però era incapaç d’aprofitar les ruptures del front i de progressar en el seu avenç. Encara no era un exèrcit de maniobra de debò.

La batalla va ser molt sagnant: va deixar prop de 40.000 baixes entre ambdós bàndols. Dues d’elles mereixen una atenció especial. Una va ser el comandant del Batalló Lincoln, Oliver Law, el primer oficial afroamericà que comandava tropes blanques i que va morir en combat. L’altra va ser Gerda Taro, la famosa fotògrafa i parella de Robert Capa, que va ser atropellada accidentalment per un tanc.