Soldats franquistes al Mediterrani

El 15 d’abril de 1938, les tropes franquistes van conquistar la localitat de Vinaròs a la costa mediterrània. Amb aquesta conquesta, el territori republicà quedava de nou tallat en dos. Catalunya va quedar aïllada de la zona centre. Va ser el moment més simbòlic de la completament reeixida ofensiva d’Aragó que va llençar Franco el 7 de març i que va finalitzar el 19 d’abril. Va ser un cop gairebé mortal a la República, de què aquesta mai es va recuperar completament.

L’Ofensiva d’Aragó es va desfermar només tres setmanes després de la derrota republicana a Terol. Els republicans al front aragonès estaven esgotats, la meitat dels seus soldats no tenien armes, eren tropes novelles i l’aviació ja era molt inferior a la rebel. Els seus comandaments pensaven que Franco reprendria el pla d’atacar Madrid per Guadalajara, i que, en tot cas, els seus exèrcits estaven tan esgotats com els seus. Es van equivocar. Les tropes rebels tenien la moral ben alta, eren millors que mai, comptaven amb una superioritat aclaparadora d’homes, tancs, artilleria i aviació, i tenien un bon pla de batalla.

L’ofensiva va penetrar fàcilment a les línies republicanes. Malgrat els nombrosos exemples de coratge, on van destacar les molt desgastades Brigades Internacionals, hi va haver freqüents casos de desercions, rendicions en massa i fins i tot fuites cap a les línies enemigues. Els esforços del comandament republicà per crear línies de defensa es van veure frustrats repetidament per la velocitat dels atacants i el seu control de l’aire, que els van permetre matxucar les tropes lleials gairebé sense oposició.

L’ofensiva també va anar acompanyada d’una intensa campanya de bombardeig contra localitats de València i Catalunya. No es va limitar a objectius estratègics, sinó que va aterrir la població civil. En aquest darrer aspecte, va ser notòria la campanya decidida per Mussolini de bombardejar Barcelona de forma sistemàtica entre el 16 i el 18 de març, que va causar més de 1.000 morts.

La derrota va provocar una crisi al Govern de Juan Negrín. El ministre de Defensa, Indalecio Prieto, va sortir del gabinet perquè creia que la guerra ja estava perduda. També van aparèixer les primeres escletxes importants entre els republicans que se ressentien del poder dels comunistes a l’Exèrcit Popular. Aquestes divisions es van accentuar durant els mesos següents i van provocar, un any més tard, la crisi política i militar final de la República. Negrín sabia que només una victòria espectacular i un sobtat suport de França i del Regne Unit podrien salvar la República. Va intentar el primer a l’Ebre el mes de juliol. El suport no va arribar mai, atès que ambdues potències encara intentaven apaivagar Hitler, a qui tot just havien permès annexionar-se Àustria.

Amb l’enfonsament del Front de l’Aragó, els republicans van quedar en una clara inferioritat bèl·lica i estratègica. Si Franco hagués prosseguit el seu avenç sobre Catalunya, segurament l’hauria conquistada amb facilitat perquè hi havia poques tropes enemigues pel seu camí. En canvi, es va decidir, una decisió criticada des d’aleshores, avançar cap a València, que representava una ruta molt més àrdua i distant que la que podia haver dut a Barcelona.