Retirada de Catalunya a França

Les tropes franquistes es van prendre un breu descans en acabar la batalla de l’Ebre, a mitjans de novembre de 1938. Cinc setmanes més tard, el 23 de desembre, es van llançar a la conquesta de Catalunya. Els seus exèrcits eren ben armats i tenien la moral alta, justament al contrari que l’enemic a qui mancaven armes -la frontera amb França seguia tancada– i els soldats del qual estaven convençuts que la derrota era inevitable. Aquest sentiment era particularment fort entre els reclutes catalans molt joves (Lleva del Biberó) o més grans (Lleva del Sac) cridats a files pel Govern de forma precipitada.

Al principi, l’atac franquista va progressar lentament a causa de la resistència d’algunes de les millors unitats que encara quedaven a l’Exèrcit Popular, del mal temps que va impedir l’actuació de l’aviació rebel, i de la crescuda dels rius Ebre i Segre que feien de línia entre ambdós bàndols. Els atacants van trencar el front el 3 de gener. D’aleshores ençà, van avançar més ràpidament per la costa, on a penes van trobar resistència. Davant la probabilitat de veure’s encerclades, les tropes republicanes més a l’interior es van retirar ràpidament. Malgrat els intents del general Vicente Rojo d’establir línies defensives, aquestes van ser superades fàcilment pels atacants.

Tarragona va ser conquistada el 14 de gener. El següent gran objectiu era Barcelona. Allà va començar un èxode de funcionaris, oficials i població civil que va arribar al seu apogeu la nit de Nadal. Les tropes franquistes van entrar a Barcelona, una ciutat mig buida i en silenci, el 26 de gener. Mentrestant, una massa humana de soldats i civils intentava arribar a la frontera francesa. Amb moltes reticències, el Govern francès va obrir la frontera als civils el 27 de gener. Més tard, permetria d’entrar també els soldats republicans desarmats. En total, unes 400.000 persones van creuar la frontera fins la conquesta completa de Catalunya el 10 de febrer.

L’1 de febrer de 1939 es van reunir les Corts republicanes per darrera vegada al castell de Figueres. El dia 4, els franquistes van prendre Girona. El 5 van sortir d’Espanya el president de la República, Manuel Azaña, el general Rojo, i els presidents de Catalunya, Lluís Companys, i del País Basc, José Antonio de Aguirre. El president del Consell, Juan Negrín, va marxar el dia 8. Dos dies més tard, tota Catalunya era en mans de Franco.

La conquesta de Catalunya va anar acompanyada d’intensos bombardejos de tota la regió per part de l’aviació franquista. La majoria van ser innecessaris, atès que les tropes republicanes estaven en retirada i la conquesta del territori era imminent. Un cop més, l’aviació italiana es va acarnissar a Barcelona, que va atacar ferotgement en unes quantes ocasions al voltant del dia de Reis de 1939.

Amb la caiguda de Catalunya, la República tenia la guerra pràcticament perduda. La qüestió ara era quant de temps podria aguantar. Negrín i els seus suports comunistes volien resistir a tot preu. Azaña, en canvi, convençut de la derrota, va dimitir. D’altres, polítics i militars, sobretot a Madrid, van començar a planejar un cop d’Estat per forçar una rendició negociada amb Franco.