Repressió a Sevilla
Source:
Smith Archive / Alamy Stock Photo
Date Created: 1936-07-18
Type: Photographs
Extent: 1 item
Geographic Region: Sevilla, Spain
37.38863, -5.99534
El Govern en el poder a Espanya el 18 de juliol de 1936, presidit per Santiago Casares Quiroga, era d’orientació progressista moderada i burgesa. No tenia participació de forces revolucionàries, si és que es pot qualificar així els partits socialista i comunista, que en realitat eren organitzacions obreres, la retòrica radical de les quals no implicava plans subversius. Tot i així, el Govern temia la revolució, particularment l’anarquista. Per aquest motiu, no va ser capaç d’actuar de forma radical quan, al vespre del 17, van arribar les primeres notícies de la insurrecció a Melilla i, el 18, quan la rebel·lió militar es va estendre a d’altres parts del país. En el decurs d’aquests dos dies claus el Govern va intentar controlar la situació emprant la cadena de comandament militar; mentre que els rebels ho van fer quan van poder o la van trencar, arrestant i matant els seus caps, quan no van tenir un altre remei.
Només el 19 al matí, quan José Giral Pereira, correligionari i íntim amic del president Manuel Azaña, va formar un nou govern, va abandonar aquesta política legalista que havia resultat ser un fracàs i va decidir fer el que les organitzacions obreres havien demanat desesperadament: que se’ls repartissin armes. En general, allà on es van lliurar armes, i sempre que hi va haver com a mínim una part de les forces de la policia o de l’exèrcit lleials a la República, la rebel·lió va ser esclafada. Tanmateix, a molts indrets, la decisió va arribar tard i amb conseqüències fatals. Aquest va ser el cas de Sevilla.
El general Gonzalo Queipo de Llano va aconseguir dominar la situació a les casernes a primera hora de la tarda del dia 18, el va ajudar l’actitud dubitativa i poc valerosa dels generals al comandament, començant per José Fernández de Villa-Abrille. Tanmateix, la Guàrdia d’Assalt i l’aeròdrom de Tablada encara eren lleials al Govern. A més, milers d’obrers eren al carrer, o s’apropaven de les casernes i de llocs del centre de la ciutat i demanaven armes. En uns indrets, els van rebre a trets; en d’altres, van aconseguir unir-se a uns 500 guàrdies d’assalt que els van repartir 80 fusells. Van ser derrotats per les tropes que van emprar artilleria contra ells. Els guàrdies es van rendir. Aïllada, Tablada va resistir fins a la nit. La lluita per Sevilla, però, va continuar perquè els obrers es van refugiar als seus barris, Triana i la Macarena, on van aixecar barricades que van resistir fins el dia 22 els atacs de les forces rebels, enfortides ara amb tropes vingudes del Marroc. Va ser una lluita tan heroica com desigual, donat que els obrers a penes tenien amb què defensar-se.
La manca d’armes i el seu coratge en resistir el cop militar van costar molt car als treballadors sevillans. Els afusellaments massius van començar durant els combats, en què no es van fer presoners i es va executar per la simple sospita d’haver participat en la defensa dels barris. Un cop va acabar la lluita, van seguir les execucions massives. Els mesos següents, van ser afusellades a Sevilla unes 6.000 persones. Els seus cossos van ser llançats a fosses comunes.