Milicians de Madrid a la serra

La sort de Madrid i, potser, de la guerra es va jugar a les muntanyes del nord de la capital des del mateix 19 de juliol fins a principis d’agost. Els enfrontaments a aquella zona van rebre el nom de Batalla del Guadarrama. Els seus protagonistes en ambdós bàndols van ser una barreja de milicians, soldats professionals i policies. Va esdevenir una batalla caòtica i plena d’errors i de moments absurds i tràgics. Les forces de tots dos bàndols estaven molt desorganitzades, ja que prevalia més la passió guerrera que la professionalitat, i tant les tàctiques com l’armament eren antiquats. La batalla es va saldar amb la victòria republicana, atès que les forces que avançaven des de la zona rebel cap a la capital van fer fallida en el seu objectiu de prendre-la. Els fronts a aquella zona van quedar pràcticament immòbils fins al final de la guerra.

Tot va començar amb el triomf del 18 al 20 de juliol a Navarra, Galícia, gairebé tota Castella i Lleó i parts d’Aragó. Sovint els rebels van detenir els generals al comandament que es van mantenir fidels a la República. Els van afusellar els mesos següents, tot i que molts d’ells eren amics i antics protectors d’aquells que ara els mataven. Als rebels es van sumar de seguida, entre escenes d’entusiasme d’una part de la població, falangistes, carlistes i d’altres voluntaris de dretes. Immediatament els seus caps, seguint el pla del general Mola, es van encaminar en columnes cap a Madrid. Conscients d’aquest fet, desenes de milers de milicians van marxar, de vegades comandats per oficials lleials, per fer-les front. Aquests grups es van trobar a les collades de les serres. Els combats van ser ferotges. Gairebé no es van fer presoners.

La primera columna rebel va arribar a Somosierra el 22 de juliol. Un grup de monàrquics de Madrid resistien als republicans dins el túnel del ferrocarril. La vetlla, una altra columna havia sortit de Valladolid per prendre l’Alto del León. Ambdós passos van ser conquistats, però els republicans van aconseguir fer-se forts als seus accessos. Per la seva banda, l’intent de la columna republicana del coronel Julio Mangada de prendre Àvila i encerclar els rebels també va fracassar. Els dos bàndols tenien poques municions, disciplina i informació. Quan els rebels van aconseguir munició (enviada per Franco a través de Portugal, país gens neutral), els republicans ja havien fixat les seves posicions. Encara tenien l’avantatge de posseir més aviació, amb la qual podien assetjar els atacants.

En els confusos combats, de vegades sense fronts clars, d’aquestes dues setmanes inicials de la guerra van perdre la vida alguns personatges notoris. Un d’ells va ser el líder falangista Onésimo Redondo; l’altre va ser el capità de la Guàrdia Civil Fernando Condés, un dels responsables de l’assassinat de José Calvo Sotelo. Aquests només van ser dos d’entre els 5.000 morts que, aproximadament, va deixar la batalla. Quan van acabar els combats, era clar que la guerra es decidiria no pel nord, sinó per sud-est de la capital, i que Franco era l’home clau.