El Cinturó de Ferro, Bilbao
Repository: Adrian Shubert Personal Collection, Toronto, Canada
Date Created: 1937
Type: Postcards
Extent: 1 item
Geographic Region: Eibar, Spain
43.182428, -2.47327
Aquesta postal, que forma part d’una sèrie publicada després de la guerra, mostra un niu de metralladores que formava part de les imposants defenses del Cinturó de Ferro de Bilbao.
La franja nord de la zona republicana havia quedat en una situació precària d’ençà l’octubre de 1936 quan els franquistes van conquistar Guipúscoa i la van aïllar de França. Des d’aleshores ençà, l’abastament es feia per mar, però la marina franquista tenia concentrat el gruix de la seva flota al Cantàbric, amb la qual cosa aquesta via era perillosa per als vaixells mercants republicans. En canvi, la flota republicana era concentrada al Mediterrani que era per on arribaven, assetjats per italians i alemanys, les armes i el combustible essencials per a l’esforç de guerra.
El 31 de març de 1937, el general Emilio Mola va posar en marxa els seus exèrcits per conquistar la Franja Nord començant per Biscaia. Portava avantatge en homes i equipament respecte dels republicans. A més, aquests estaven molt dividits en tres estructures autònomes al País Basc, Santander i Astúries que col·laboraven malament entre elles i dirigien les seves pròpies milícies. Tampoc aquestes tropes havien seguit el mateix ritme de transformació en un exèrcit regular que s’estava produint a la resta de la zona republicana. Mola esperava que l’operació durés unes setmanes, però va durar set mesos, principalment per dos factors: la combativitat dels republicans i les dificultats d’un terreny molt muntanyós.
La majoria de les forces que defensaven Biscaia eren batallons nacionalistes bascos (27), socialistes (8) i uns quants d’altres forces (11) que comprenien santanderins i asturians. Les tropes assaltants, fins al 2 de desembre constituïdes per italians i milícies carlistes, disposaven d’una superioritat aclaparadora de material. La República va fer tot el que va poder per enviar material bèl·lic a Biscaia, incloent-hi avions que van sobrevolar el territori rebel. En tot cas, la inesperada resistència basca -en part alleujada per les ofensives republicanes a Segòvia i Osca- va dur els franquistes a adoptar mesures extremes per aterrir la població com ara el bombardeig de Guernica, en què van morir fins 300 persones. També van ser bombardejats en unes quantes ocasions Bilbao i la seva àrea industrial. En tot cas, amb la ruptura de les defenses que protegien Bilbao (el famós Cinturó de Ferro, els plànols del qual van ser lliurats als atacants per l’enginyer Alejandro Goicoechea) el 13 de juny, la sort de Biscaia estava tirada. El 19 va caure Bilbao. Les importants indústries de la zona van passar intactes a mans dels rebels per decisió del Govern Basc que es va oposar a la seva destrucció.
L’exèrcit basc es va anar retirant cap a Santander. L’acompanyaven uns 200.000 refugiats que van ser atacats per l’aviació rebel. Per tornar a ajudar el Front Nord, la República va llançar el 6 de juliol una altra ofensiva, ara a Brunete, prop de Madrid, que va aturar l’atac franquista durant unes setmanes. Tanmateix, per a molts nacionalistes bascos que mai no s’havien identificat del tot amb el projecte republicà, la caiguda de Biscaia va significar que la seva guerra s’havia acabat. Aviat van començar les negociacions secretes entre aquests i les autoritats italianes per arribar a una rendició per separat que va tenir greus conseqüències per a la defensa de Santander en els dos mesos següents.