Els Viriats: El suport de Portugal a Franco

La dictadura portuguesa d’António de Oliveira Salazar va ser un dels tres règims, amb els d’Alemanya i d’Itàlia, que van donar suport als militars rebels des del principi de la guerra. Afinitats antidemocràtiques i antiesquerranes i autèntica por del contagi de la situació espanyola a l’Estado Novo portuguès després del triomf del Front Popular el febrer de 1936, expliquen aquest suport que es va manifestar tant en forma d’ajuda a la comunicació entre les diferents àrees frontereres en què el cop havia reeixit però encara sense connexió terrestre a través del territori portuguès, com en suport diplomàtic, amb permissivitat pel que fa a l’ús del seu territori per a la importació d’armes i de subministrament per als rebels, i per al reclutament i la sortida de voluntaris per combatre en les seves files. Aquests darrers van rebre a la premsa el nom de viriatos -en record del líder lusità de la resistència contra la conquesta romana- i van marxar del país per combatre integrats en l’exèrcit de Franco.

Totes aquestes actuacions de suport al bàndol rebel van ser dutes a terme de manera no oficial. El Govern salazarista va ocultar la seva participació per evitar-se problemes diplomàtics, com a signatari del Pacte de No-Intervenció, però les seves accions van ser àmpliament conegudes per les principals potències.

Tot i que no existeix acord sobre el nombre de combatents voluntaris portuguesos al costat de Franco, les xifres més acceptades oscil·len al voltant dels deu mil. Havien estat convocats al combat per diferents diaris del règim de Salazar i van creuar la frontera des de l’inici de les hostilitats. Tot i que alguns aviat van desertar pel tracte rebut a algunes unitats espanyoles en què es van integrar, la major part s’hi va quedar.

En realitat, mai no van formar unitats pròpies com va ser el cas dels contingents enviats per l’Alemanya nazi i la Itàlia feixista, sinó que van ingressar en unitats com ara el Tercio de Extranjeros -la Legió-, les milícies de FE de las JONS i la Comunión Tradicionalista -els requetès -, posteriorment unificades en el si de FET y de las JONS, o en l’exèrcit regular, incloent-hi alguns pilots militars. Van comptar amb l’assistència de l’anomenada Missão Militar Portuguesa de Observação em Espanha, establerta el 1937.

Les raons que van impulsar els voluntaris portuguesos a combatre al costat dels rebels van ser majoritàriament ideològiques: nacionalisme portuguès i voluntat de preservar una Península Ibèrica catòlica i lliure de comunisme; simpatia pels postulats feixistes o tradicionalistes-, tot i que també n’hi va poder haver d’altres de reconeixement o recompensa.

El tracte que, en torn al seu país, aquests viriatos van rebre per part de la dictadura salazarista va ser ambivalent. Per una banda, com que no eren oficialment excombatents, no se’ls van reconèixer mai pensions de cap tipus, incloent-hi les de mutilació. Per altra, el 1939 se’ls van fer uns quants grans homenatges, com el que se’ls va dedicar el juny a la rebuda del tren oficial espanyol que va dur a Portugal seixanta dels oficials viriatos a Portugal des de Salamanca, que van ser rebuts a Lisboa per l’ambaixador Nicolás Franco, pel subsecretari del Ministeri de la Guerra portuguès i per varis oficials de l’exèrcit i la marina.