Fotograma de la pel·lícula Milicianas

Les milicianes van tenir un paper destacat i infravalorat en l’esforç bèl·lic republicà. Les pertorbacions de la guerra total van significar que les dones a ambdues zones van poder exercir nous rols amb l’erosió entre els espais públics i privats. Moltes dones van servir com infermeres i van treballar a la rereguarda, però un nombre molt important d’elles es va allistar com a combatents en el bàndol republicà i van lluitar com iguals junt als homes.

En el bàndol franquista, les milicianes van ser percebudes com no femenines i una prova de la natura degenerada de la Segona República. En el bàndol republicà, la seva imatge també va ser qüestionada, en funció de la seva afiliació política. Al principi, les dones que lluitaven al front van ser percebudes com heroïnes valents i sacrificades, però aquesta visió va canviar, i, durant la tardor de 1936, se les va pressionar perquè tornessin a la llar. Per als socialistes, el paper de les dones consistia a contribuir heroicament a la rereguarda, però hi va haver moviments de dones comunistes i anarquistes que van permetre a les dones tenir un paper més important en l’esforç bèl·lic, sense haver de lluitar al front. En conseqüència, el paper de les dones ha estat molt subestimat.

Després de la transició a la democràcia dels anys setanta, la historiografia feminista s’ha centrat en històries com les de les milicianes, que s’ajustaven a la narrativa progressista de canvi social i que podrien relacionar-se a fotografies com Miliciana despidiéndose de su hijo. En representacions culturals més recents, la miliciana té un paper més actiu en la definició dels rols de gènere. La pel·lícula de 1996 de Vicente Aranda Libertarias i la novel·la de Dulce Chacón del 2000 La voz dormida (adaptada al cinema per Benito Zambrano el 2011) han ajudat a mantenir viva la figura de la miliciana, influenciada en ambdós casos pels debats contemporanis sobre la memòria a Espanya. La portada de la novel·la de Chacón porta la foto d’Albero i Segovia, esborrant les diferències polítiques de l’esquerra durant la guerra, i connectant la transmissió de les històries dels personatges amb una afirmació del rol femení lligat a allò maternal que no pas a allò eròtic, donant una vegada més una nova vida a la imatge de la miliciana.

La recerca més recent, com ara la duta a terme per Tània Balló i Gonzalo Berger sobre la pel·lícula Milicianas juntament al Museu Virtual de la Dona Combatent, ha prosseguit aquesta tendència cultural, intentant desvelar les històries de moltes dones oblidades que van lluitar a les línies del front durant la guerra i transmetre les seves experiències a una audiència més àmplia. Aquesta iniciativa històrica intenta restaurar a la consciència cívica un element significatiu de la història oblidada d’Espanya.